dilluns, 3 d’abril de 2017

III Trobada d'Acció Social de l'Escola Pia de Catalunya


Davant un context migratori convuls com el que vivim, ens ha semblat interessant intentar entendre l’origen i el per què d’aquesta situació, a la qual ni societat civil ni administracions semblen capaces de donar respostes transformadores.

En Josep Mª Royo, investigador del Programa de Conflictes i Construcció de Pau de l’Escola de Cultura de Pau (UAB), ens donarà algunes claus amb la seva presentació:

"Dilemes, causes i conseqüències de la política migratòria i de refugi de la UE i Espanya. 
Què podem fer des de la societat civil?" 

Podrem debatre entre tots i totes sobre aspectes com: la lliure circulació de persones; el concepte mal emprat de "crisi de refugi"; les actuacions d'Espanya i la UE; la situació de refugi a nivell internacional; les respostes de la societat civil respecte aquest fenomen migratori, entre d'altres qüestions.

Sentiu-vos plenament convidats/des

Data: Divendres 28 d’abril de 2017.
Hora: 12:00h a 14:00h
Lloc:  2n pis, Ronda Sant Pau 80



Confirmació d’assistència:
ernest.botargues@escolapia.cat

dimecres, 22 de març de 2017

L'Ada Parellada visita l'hort de Benallar



Dimecres 21 març, l'Ada Parellada, cuinera del restaurant Semproniana, ha visitat l'hort que té la Fundació Benallar.  L'Ada és molt sensible a temes socials, està implicada en la lluita contra el malbaratament d'aliments, entre d'altres causes. Si sou usuaris d'instagram, l'Ada ha penjat a la seva foto de perfil un video on surt l'hort i en parla breument. Gràcies per la visita!


dimecres, 22 de febrer de 2017

"La crida de bona part de la societat per acollir és creïble, però ha de ser a llarg termini"

Marçal Fargas, educador de Sant Antoni, que ha fet estades a Grècia per atendre refugiats sobre el terreny, creu que "la crida de bona part de la societat per acollir és creïble, però ha de ser a llarg termini. Així la persona refugiada que pugui venir pot crear nous vincles aquí." Fargas opina també que "si els polítics realment deixessin entrar als refugiats la situació d'arribades no duraria més d'un any o dos." L'educador avisa que "la situació dels refugiats a Grècia és d'estancament. Ells volen seguir el seu viatge per anar a llocs on tinguin realment oportunitats. La majoria, per raons de contacte familiar, volen anar cap a Alemanya." En aquest vídeo de Youtube podeu veure tota l'entrevista que li hem fet.

dijous, 16 de febrer de 2017

Refugiats: "Esperar i desesperar"

La Sara Camps, mestra de l’Escola Pia de Sitges i responsable de Pastoral, Lleure i Voluntariat de l’Escola Pia de Catalunya, ha passat tres setmanes als camps de refugiats de Grècia. Hi anava amb un propòsit: fer contactes per poder establir ponts que ens portin als educadors a treballar voluntàriament en projectes en aquell racó d’Europa. Torna amb la feina feta i una motxilla plena de noms propis amb accent sirià, paquistanès o afganès. Sara, què és per a tu un refugiat ara, que tornes de passar dues setmanes als camps de Grècia? Una persona que ha hagut de deixar casa seva, quan preferia quedar-s’hi, i ho ha fet amb l’esperança de donar una vida millor als néts, fills… i ara es troba instal·lat en la desesperança. La seva vida s’ha convertit en esperar. Quina contradicció! Esperar i desesperar. Quin futur li queda? No té res propi. Fins i tot han perdut el control sobre la seva vida: algú decidirà què ets i on. Aquesta paraula, refugiat, deu estar formada de molts noms propis per a tu… Ja no són estadístiques, no són cues a la frontera. Són persones concretes.
Ens en comparteixes algunes? La Sahida, té dos anys, és de l’Afganistan i ens vam passar una tarda fent xurros de plastilina. I vaig pensar que en aquell moment, en aquella hora, a qualsevol guarderia del món hi havia un nen fent el mateix. El Johannes, eritreu, fa classes d’art a un centre comunitari. Fa dos anys que espera saber què. Vam estar durant una estona parlant de pintura, com si estiguéssim en una galeria en una ciutat normal! La Vicky, una voluntària grega, que em va acompanyar i fer de guia per la zona de Veria. Com que era el seu aniversari, em va convidar a casa seva per celebrar-ho. El Sam, de pares sirians però nascut als Estats Units, coordina els camps per una ONG suïssa. El seu afecte, la seva preocupació, la relació oberta amb els refugiats… La Fàtima, una refugiada kurda que sí o sí va voler compartir amb mi el seu dinar. Se’m va trencar el cor quan em va dir… Ens veurem demà? L’Abu John, un refugiat kurd que era la persona de referència de la seva comunitat. Em va dir que ell seria l’últim a deixar el camp, quan tots estiguessin ja a pisos. La Nora, una alemanya molt compromesa que porta més d’un any vivint a Lesbos i coordina la vigilància nocturna al sud. Patrulla en una furgoneta per tota la costa amb termos de te calent i mantes tèrmiques per si arriba alguna barca. És molt vehement i a tots els qui arribem ens fa una xerrada molt pràctica de què fer si veiem arribar una barca amb refugiats. L’Onio, un bomber sevillà, fundador de PROEM-AID, em va obrir les portes de casa seva, em va portar aquí i allà com a membre del seu equip de rescat i em va explicar moltes històries i moments compartits amb refugiats arribats a la costa.
Com descriuries la situació que has vist? Primer, dir-te que és molt diferent el que es viu al continent que el que es viu a Lesbos, el punt 0, el d’acolliment. Ningú està preparat per veure el que hi ha a Lesbos. És la desesperació absoluta. Persones que porten anys de camí, que han patit a Turquia l’inimaginable… somiant en Europa! I aquí, a l’illa, es troben amb la realitat. Trepitgen el nostre continent i creuen que d’aquí a poc se n’aniran a Suècia o Alemanya. I no és així.. Se senten detinguts, els fiquen a furgons policials, els rep l’exèrcit, els escridassen, viuen en aglomeració, en molt males condicions… Tots et demanen que no deixis d’explicar-ho, que s’ha de saber! Podria ser qualsevol de nosaltres el qui visqués aquest horror, però són ells. A les mirades no hi ha esperança: potser els tornaran a Turquia o al seu país d’origen. Al continent, els camps de refugiats estan actualment en procés d’evacuació perquè, literalment, la gent s’està morint de fred. Però aquí potser tenen un punt d’esperança: han passat per l’illa, l’infern, i ara veuen més a prop el seu destí, aconseguir l’asil. Ningú està bé però hi ha graus. Lesbos és el 0 i a partir d’aquí, hi ha l’1 o el 2 o… s’humanitza la seva situació una mica, al continent no els tracten com a bestiar. Una cosa és el que veus i una altra el que sents… Això no pot estar passant! Això és el primer que vaig pensar. Europa, 2017 i la gent morint-se de fred i posant la seva vida en risc creuant el mar. Incredulitat que dóna pas a la ràbia contra els polítics, les grans institucions. I al final, un pòsit d’impotència i tristesa: això no té aturada. És només el principi d’un gran drama. I ells, els actors d’aquesta pel·lícula de terror, quins sentiments han compartit amb tu? Quan arriben i s’adonen de com els tracta Europa, el seu paradís… se senten estafats, enfadats, amb ràbia. I després, alguns cauen en la depressió i deixen de sortir de les tendes. Dones i homes grans que s’abandonen: tristesa, cansament… Ja han vist tot el que havien de veure! En canvi, trobes joves que encara conserven un motiu d’esperança. Tenen força, han arribat fins aquí, s’han escapat. I tots, tots, mostren un agraïment colossal cap als voluntaris. Quin paper juguen aquests voluntaris? Ha estat un fenomen! Si no fos per molts d’ells, que fan petites coses però molt importants… Persones anònimes, que vénen des d’àmbits i edats molt diferents, han organitzat allò que dóna vida als refugiats. Per què n’hi ha tants? Perquè està passant a Europa, constantment surt als mitjans i està a tres hores de vol…
El teu viatge formava part d’un projecte. Un pas per veure què i com hi podem col·laborar els professionals de l’Escola Pia. Sí. I el fet d’anar-hi, de ser allà, ha facilitat contactes. Hem pogut avançar en aquest projecte que aquí s’estancava. La realitat és molt canviant: és important conèixer la gent que allà ens pot fer de pont! He vist oportunitats de voluntariat als centres comunitaris on persones i petites ONG ofereixen formació per a nens i adults, música, extraescolars… Treballar en un camp és difícil. Ho porta el Govern grec i exigeix molts permisos i paperam! El tema educatiu està molt embolicat: hi ha nens que van a l’escola grega –allà és obligatòria l’escolarització si tens menys de 15 anys- i d’altres, per raons d’espai, no hi poden anar. Llavors depenen dels centres comunitaris o dels voluntaris o professionals del Govern als camps. Hi ha nens que han nascut en trajecte i per tant no han estat mai escolaritzats: amb ells es treballa també la concentració, els hàbits. L’educació no formal ens ofereix moltes possibilitats i demanen educadors amb projectes artístics, musicals… no sols per fer classes de matemàtiques o llengua. Què has deixat allà i que te n’has emportat? M’emporto una vinculació amb els refugiats, sense importar els seus noms, que ja no puc trencar. Històries, mirades, somriures, un te, un dinar en què de diverses famílies en vam crear una de sola… i l’angoixa. Hem compartit coses importants. Què he deixat? M’agradaria pensar que esperança, però el que sí, segur, és el compromís que ho explicaria i que hi tornaria.

dilluns, 13 de febrer de 2017

Com funcionen les "Escuelitas de Tareas" a Mexicali

Els nostres companys de la Viceprovíncia de les Califòrnies fa molts anys que tiren endavant les “Escuelitas de Tareas”, un lloc on amb l’esforç i la participació de tota la comunitat es formen les nenes i els nens de Mexicali. No us perdeu el vídeo resum de la seva activitat que acaben de realitzar. La millor manera de veure la seva realitat és amb els seus ulls.

divendres, 10 de febrer de 2017

Escola Pia Catalunya amb la campanya #volemacollir

Poques hores abans del concert en favor dels refugiats de la plataforma #volemacollir, a la qual donem suport, volem expressar el nostre orgull per la participació en aquest esdeveniment d'una banda de la Judit Nedderman, cantant i exalumna de l'Escola Pia de Mataro​, i de l'altra d'en Julen Gerrikabeitia, exalumne de l'Escola Pia Sarrià​ i de Lluís i Anna Pérez-Cansell, exalumnes de Granollers, integrants del grup In Crescendo​ #casanostracasavostra. Aquests últims interpretaran la cançó "Que tinguem sort...

dimarts, 7 de febrer de 2017

Moments d'esperança

Darreres hores a Grècia; a la capital m'apropo a conèixer el centre Orange House, lloc d'acollida d'una vintena de dones refugiades amb els seus fills i centre cultural, menjador i d'assessorament per a tots aquells refugiats que ho necessitin. Abans, les Missioneres de la Caritat que treballen a Atenes m'expliquen que casa seva havia estat també centre d'acollida de famílies sirianes i afganeses que arribaven en la seva ruta cap al nord.
Ara ja preparant les coses per tornar cap a casa, amb moltes històries de vida per compartir i moltes emocions dins meu. Han estat quasi tres setmanes amb moments molt durs davant de la situació que tenia el davant, moments de molta força veient la tasca constant i silenciosa de voluntaris d'arreu, moments compartits amb persones de totes les edats que m'han ensenyat moltes coses, moments d'esperança, somriures i agraïment per damunt de tot. Ara el que cal és posar-se a treballar des de casa per tal d'oferir suport, ajuda i acompanyament, i mantenir sempre la convicció que entre tots hem de poder canviar aquesta dramàtica situació.

dilluns, 6 de febrer de 2017

Amb les famílies kurdes del camp de Frakapor

A pocs quilòmetres de Thessalonika trobem el camp de Frakapor, on hi viuen actualment 150 persones, totes elles turques sirianes. El camp es troba dins d'un gran magatzem i el formen un seguit de tendes. Hi van arribar a viure més de 450 persones, però poc a poc diferents ONGs, amb el vist-i-plau de l'ACNUR les estan trasllladant a cases o hotels de la zona. Avui s'hi està bé a Frakapor però fa només unes setmanes no hi havia electricitat; el fred intens va fer que totes les estufes disponibles es posessin en marxa i la xarxes elèctrica es va col.lapsar. Resultat? congelats i a les fosques.

El meu contacte en el camp és el Sam, nascut als Estats Units de pares sirians, porta un any treballant entre Grècia i Turquía amb Swiss Cross Medical Mission. El seu domini de l'àrab i el coneixement de la situació de cadascuna de les famílies fa que sigui molt estimat i respectat al camp. En Sam parla molt bé de la feina que van fer els voluntaris de l'escola de Mataró durant la seva estada a Grècia. Avui hi ha un altre grup de voluntaris del Maresme donant suport a la seva feina. La feina en aquest camp sembla que s'acabarà en unes setmanes; hi ha qui diu que els camps es tanquen, d'altres que s'ompliran, amb gent retornada d'Alemanya o fins i tot que serán ocupats pels refugiats que actualment hi ha a les illes. No hi ha versión oficial i aquí tot és molt canviant, caldrà esperar a veure que passa finalment. En Sam es traslladarà a Lesbos per iniciar un projecte prop de Moría.

En Sam és el coordinador, però el "capità" del camp és l AbuJohn, m expliquen que vivía molt bé a Síria però que davant les amenaces de mort que rebién el seu fill gran i ell mateix, ho van deixar tot per fugir tota la família cap a Europa.  L AbuJonh és qui sap què necesita cadascú en el camp i col.labora en l organització de qualsevol activitat. La seva tenda és la primera que trobes quan entres, té una taula al davant on sempre hi ha algú prenent te o café, refugiats i voluntaris, tots són benvinguts. Et reben amb un somriure ell i la seva dona, avui m explicava la seva love story particular, "amor de veritat" em deia, són cosins i sempre han estat junts. Han demanat ser la darrera família en deixar el camp, com si fos el capità del vaixell, només marxarà quan sàpiga que tothom ha estat correctament reubicat. Sovint la generositat dels qui tenen tan poc et deixa sense paraules; un altre exemple: totes les famílies que viuen al camp guarden el menjar  que no necessitem i tres cops per setmana surten i el reparteixen entre els sensesostre grecs de la zona, SOLIDARITAT, així, en majúscules.


El camp té un espai reservat per a les dones, és el lloc on poden xerrar de les seves coses, treure s el morador si hi volen, maquillar-se, aprendre a fer punt.... Quan totes les famílies deixin el camp, podrem reunir-se a l espai comunitari que han obert a la veïna Sindos, és important que no perdin el contacte i que segueixin donant-se suport en tot moment.

Marxo del camp, després de dinar amb la Fàtima i l'Abdala, han volgut compartir amb mi el seu menjar, te, olives, formatge i pa de pita, tot boníssim i entre somriures, gràcies i abraçades al marxar. Sóc jo qui us ha de donar les gràcies, per compartir, per explicar-me i per mantenir l'esperança de que les coses han d'anar a millor.


dissabte, 4 de febrer de 2017

Petites vides penjades d'un fil

En Rashid té 17 anys i m'explicava que va fugir de Síria amb els seus pares i germans petits. Van haver de viure tres anys a Turquia, "tres anys sense estudiar, treballant com a sastre,  per això he oblidat molt de l'anglés que sabia". En realitat es comunica molt bé en anglés. Li encanten els idiomes i feia broma dient que serà un gran traductor: àrab, turc, anglés i ara grec a l'escola..... A més, també volia fer classes  d'espanyol i francés! El camí fins a Grècia ha estat dur, però en Rashid no perd el somriure ni l'esperança en un futur millor per la seva família.

Hi ha molt menors però que arriben sols a Europa. Es calcula que a Grècia n'hi ha uns 2.400, i que d'aquests, més de 1600 viuen al carrer. Se sap també que uns 10.000 han desaparegut després de trepitjar territori europeu. Són considerats col·lectiu vulnerable (igual que la gent gran, persones amb minusvalies i els infants) però això no treu que el seu llarg i complicat viatge i la difícil situació que viuen en molts dels camps els portin a patir un deteriorament de la seva salut mental i a tenir sovint atacs de pànic. La vida que els espera un cop arriben a Atenes no és massa millor, no hi ha prou centres d'acollida per a tots i molts vaguen pels carrers de la capital, convertit-se en presa fàcil per a tot tipus de màfies i traficants. Si no tenen ajuda d'alguna ONG o autoritat, tenen moltes dificultats per tramitar el dret d'asil i intentar sortir de Grècia de manera clandestina es converteix en la seva única oportunitat d'arribar al país desitjat.

Els camps i centres d'acollida intenten oferir-los programes i activitats amb els quals puguin aprendre i es mantinguin ocupats. Un d'aquests programes ha tingut lloc al camp de Moria, sota el títol "Minors in Moria, Dreaming with hope" (Menors a Moria, somiar amb esperança).  Algunes de les seves reflexions sobre qui són i que volen arribar a ser es podiem llegir en una exposició d'un tranquil café de Lesbos. Què voldrien arribar a ser? Somnis similars als dels nostres joves: futbolistes, enginyers, pintors, metges,  pilots..... Afegeixen però frases que t'arriben dins del cor: trobar la mare, reconstruir Afganistan o "ser una bona persona com ho són els europeus"
.

divendres, 3 de febrer de 2017

Open Cultural Center, un espai de convivència creat per catalans

Polycastro és una petita població grega propera a la frontera amb Macedònia. Fa uns mesos que acull nous veïns a les seves cases i carrers:  molts dels refugiats que vivien en el camp d'Idomeni van ser traslladats a Polycastro i a la veïna Axopolis, intentant allunyar-los de les males condicions del camp, del fred i de la neu.

A Polycastro treballa actualment l'organització Open Cultural Center, fundada per un grup de voluntaris catalans que es van conèixer treballant a Idomeni. Després d'estar buscant taules, cadires i material durant setmanes, avui ha estat un dia important per a tots ells: per fi han pogut inaugurar el centre comunitari! Funcionarà cada dia en el centre del poble. Per fer-ho s'ha convidat a totes les famílies refugiades de la zona a compartir un dinar, aportant cadascuna un plat típic del seu lloc d'origen. A les dues en punt, més de cinquanta persones, entre les que hi havia molts nens i nenes, ens hem reunit al voltant de la "taula" improvitzada sobre unes mantes i entre plat i plat hem compartit històries, jocs, música (des de cançons típiques de Síria, passant per rap en àrab i fins i tot La Macarena) i moltes ganes de fer coses junts.

El centre oferirà a partir de demà un servei de llar d infants, classes d'anglés, alemany, àrab.....i totes aquelles propostes que tant refugiats com voluntaris vulguin aportar.  La majoria de famílies són originàries de Síria, però també n'hi havia del Marroc i una d'Afganistan. Moltes d'elles no es coneixien i aquesta trobada i la mateixa creació del centre és una bona manera de posar-los en contacte i crear llaços d'ajuda i de suport.

L'única família d'Afganistan la formen la Iman, de cinc anys, la seva mare i la seva àvia. La Iman estava fascinada amb els instruments musicals que hi ha en el centre. "Serà músic" em deia la seva àvia,"Inshallah"  repetia. La petita Iman ha fugit d'Afganistan, ha passat dies creuant muntanyes i vivint al bosc, ha estat retinguda per les autoritats turques, ha arribat a Grècia després de tres intents, ha viscut als carrers d'Atenes i ara espera a Polycastro poder arribar a Alemanya, on ja hi viu el seu avi. Amb les seves cuetes i la seva cara de tremenda ella no ho expressa, però la mirada cansada i trista d'una àvia que ha vist patir molt la seva filla i neta ho diu tot.

dimecres, 1 de febrer de 2017

Drets dels refugiats i realitat

Segons la Convenció de Ginebra es considera refugiat a "tot aquell que es troba fora del país d’on n’és originari, o bé resideix habitualment, a causa d un temor fonamentat de persecució per raons d’ètnia, religió, nacionalitat, pertinença a un grup social o opinió política, i que no pot o no vol reclamar la protecció del seu país per poder tornar-hi". Segons la mateixa Convenció de Ginebra (signada per tots els estats de la Unió Europea), els estats han de garantir tant l’accés al seu territori del refugiat com la seva protecció i unes condicions d’asil dignes. Segons l’ACNUR, els refugiats han de tenir els mateixos drets que qualsevol altre que sigui resident legal. Parlem d’aquest tema amb la Lorraine Leete, advocada dels Estats Units que treballa com a voluntària en el Lesbos Legal Center des de setembre de l’any passat. Aquest centre obre cada matí les seves portes a tothom qui ho necessiti per donar informació, assessorament i suport. No hi ha xifres oficials, però es calcula que a Lesbos hi ha actualment entre 6.000 i 7.000 refugiats (la població de l’illa abans de l'arribada massiva de refugiats estava al voltant dels 85.000 habitants).
Explica la Lorraine que la majoria arriben amb un desconeixement absolut del llarg procés que els espera. Arriben pensant que estan de pas i hauran d’estar a l’illa durant mesos esperant que comenci el procés per ser reconeguts oficialment com a refugiats. Quan reben aquesta informació, sovint s’enfaden i es desesperen, són molts mesos de camí i de cop s’atura indefinidament. Que tinguin tota la informació però, és bàsic per tal que comencin a assumir com serà la seva vida en els propers mesos o anys i puguin prendre decisions. Des de la firma del pacte amb Turquia (20/3/16), els guardacostes turcs controlen molt més la sortida de Refugiats cap a les illes gregues, es calcula que hi poden haver més de dos milions de persones esperant a Turquia per creuar cap a Grècia.
Quan un refugiat arriba a Lesbos és immediatament traslladat a Mòria on hi ha el Centre d’identificació i registre; aquí passem el que s’anomena registre simple, que no dona cap dret d’asil (casar-se, llogar un habitatge, treballar, reagrupament familiar...). Tot i que la regulació europea diu que com a màxim deu dies després de la seva arribada tot refugiat pot presentar la sol·licitud d’asil internacional la realitat és que el procés s’allarga mesos i fins i tot més d un any. Moltes de les persones que arriben porten proves de la situació que vivien en el seu país d’origen, però durant mesos ningú els escolta. El fet que Lesbos sigui una illa la converteix en una presó en ella mateixa, no hi manera de sortir i a partir de març d aquest any sembla que s’acceleraran les deportacions a Turquia. Les fronteres es tanquen, no es respecten els drets i cada cop hi ha menys confiança en Europa.
I mentrestant segueixen arribant barques a Lesbos. A les quatre del matí d'ahir els companys de Proem-aid van atendre una arribada a la costa Sud de l’illa, homes, dones i nens que enmig de la nit i el fred arriben a la nostre Europa.

dilluns, 30 de gener de 2017

La història d'en Miah

Em trobo amb en Miah Romel quan surt de la seva classe d'anglés a Mosaik support center. Ens saludem i m explica la seva història. Molts refugiats no volen donar massa detalls de la seva vida o ni tan sols el nom per evitar represàlies a familiars en el seu país d origen si la història apareix a les xarxes. En Miah però vol que la seva situació és conegui i ensenya documentació per ratificar tot el que explica, fins i tot fotos de la pèssima situació de Moria i un vídeo on es veu la policia actuant contra refugiats que cridaven "Freedom".
Té 38 anys i va néixer a Bangladesh on encara hi viuen la seva dona i la seva filla de tres anys. És enginyer metal·lúrgic i durant uns quarts anys va treballar a Dubai. En tornar a Bangladesh va començar a tenir problemes, el seu pare forma a part del partir opositor i les amenaces de mort aviat van arribar. El seu llarg periple de més de sis mil kilòmetres el va portar per Índia, Pakistan, Iran, Azerbaijan i Turquia. En el seu tercer intent per crear en barca cap a Lesbos ho va aconseguir i ja porta més de nou mesos al camp de Moria. Cost total del viatge clandestí fins a Grècia, 7.500 euros, 2.200 dels quals van ser per travessar els pocs kilòmetres que separen Lesbos de la costa turca. A Moria hi ha uns 250 Refugiats que provenen de Bangladesh i ell n'és el representant davant les autoritats i en les reunions amb ONGs. A Moria comparteix tenda amb 150 persones, provinents de Sud Àfrica, Pakistan i Bangladesh i explica que les baralles entre refugiats d orígens diferents són habituals en el dia a dia al camp. Venia a Europa pensant que era un territori segur i que oferia ajuda als que la necessitaven, però s'ha adonat que no hi ha un lloc segur per a ell. Durant el seu viatge va patir tota mena de dificultats i maltractaments, especialment a Iran i Turquia i se li transforma la cara quan parlem de la possibilitat que sigui deportat a Turquia. El somni de reunir-se amb la seva família en un país europeu s'allunya cada dia una mica més, veu cada cop més clar que passarà molts mesos a Lesbos i després qui sap on. Li agraeixo que hagi volgut parlar amb mi i ens acomiadem, "explica el que està passant aquí, necessitem que es respectin els Drets Humans" em diu i s allunya pel carrer cap a la parada del bus que el tornarà cap a l infern de Moria

diumenge, 29 de gener de 2017

Un oasi de pau i art, el Mosaik support center

Al centre de la ciutat de Mytelene, he trobat un espai molt especial: el Mosaik support center. La gent de Lesbos ha fet l'esforç d'acollir el que estan vivint, de conviure amb els que arriben. Encara que sembli que això és normal, no ha passat igual a totes les illes!


Els voluntaris que treballen en aquest centre cultural han aconseguit crear un espai on es respira pau i tothom és benvingut. El centre ocupa una casa del segle XIX amb un pati agradable ple de tarongers que convida a passar l'estona quan no fa fred. El centre té una àmplia oferta d'activitats, des de classes d'anglés, àrab, grec i farsi a sessions de meditació, passant per tallers d'arts, música i costura. El millor però és que és un centre obert a tothom, refugiats i gent de l'illa, voluntaris i treballadors de les moltes organitzacions que operen a Lesbos. 

És potser l'únic espai on es trobaran estudiant grec en una mateixa aula un refugiat de Pakistán i l'advocada voluntària de Minessota que l'assessora en els seus tràmits per demanar asil o la mestra irlandesa que fa classes als petits del camp de Pipka amb un grup de joven afganesos de Moría. Durant una estona poden sentir que realment tots són iguals, compartir, aprendre i conviure.

El taller d'art de Mosaik està a càrrec del Johannes, un artista d'Eritrea que va arribar ja fa dos anys a Lesbos i segueix esperant resposta a la seva demanda d'asil. En Johannes ensenya als joves a treballar amb materials reciclats i de la seva feina en surten penjolls, arrecades i tapissos que desprès es vendran en el mateix centre. 

Té penjat un dibuix a llapis que em sembla impressionant, s'hi veu una mare amb el seu nadó a braços sobre un terra de flors. Em transmet amor, força i tendresa alhora: "és la Mama África" em diu en Johannes. Mama África, amorosa i acollidora....després de tot el que he conegut aquests dies no puc deixar de preguntar-me com dibuixaríem a Mama Europa. Com la dibuixaria en Johannes.







divendres, 27 de gener de 2017

Mòria, la desesperança feta present

Avui, he estat a les portes del Camp de Moria. Hi ha refugiats que només sentir-ne parlar, tremolen en recordar el seu pas per aquest lloc. Està militaritzat, envoltant de tanques i espirals de puntes, i la policia actua amb contundència quan ho creu necessari. Per aquí passen tots a registrar-se i hi viuen unes 5.000 persones. Els prenen les dades, han de mostrar els seus papers sinó els han perdut o potser no els volen ensenyar, els hi preguntenen què venen buscant i tothom respon:  les intenten agrupar per nacionalitats perquè hi ha moltes barralles i violència entre ells. Acaben a l'hospital. O hi ha protestes que acaben en cops de la policia. Se'ls considera detinguts quan en realitat esperen el refugi o l'asil. M'ha fet pensar en Bòsnia, Palestina, Auswitz... La desesperança feta present.


Fa dos dies va morir un noi egipci. Els rumors corren: ha mort d'hipotèrmia, estava malalt i no va tenir atenció mèdica o es va suicidar. Qui sap. És vergonyós veure la quantitat de neu i les tendes. Ens passen fotos els que viuen dins. No tenen aigua ni llum. El menjar és mínim i per recollir-lo has de caminar per un passadís rodejat de puntxes i estret. Tot és inhumà i pensat per treure la dignitat de les persones.



La vida a Mòria és molt complicada. Hi ha gent que ha muntat petits negocis allà. Hi ha un cafè on alguns passen l'estona. Se t'acosten per explicar-te la seva història. La sensació és de tristor. Moltes persones arriben pensant que és el pas previ per anar a Alemanya. Això és un error. Els pot quedar un any aqui, després un altre camp de Grècia i després... qui sap on! No saben que els hi passarà. Trepitjen terra i pensen que estan salvats. I no és així!

He conegut un noi argelí, llicenciat en Dret, volant a Istanbul. La seva il.lusió és arribar a França. Veient les estadistiques, ho té dificil. Te possibilitats de ser deportat. La seva vida és esperar, que passin les hores, els dies... fins que es puguin moure. Ell portava vàrios mesos i segurament li queden molts més.

De la barca al furgó policial i d'allà a Moria. Com és? La imatge d'un camp de concentració... doncs això. La majoria poden entrar i sortir però hi ha una part que és pressó. Els que van a parar allà són els que provenen d'Argèlia, Marroc, Tunissia, Bangladesh i Nepal. Se'ls nega sortir. És ilegal discriminar algú per la seva nacionalitat però aquí ho fan. Cada cop arriben més persones del Nort d'Àfrica però avui es considera més perillós creuar de Líbia a Itàlia així que és més fàcil fer aquest llarguíssim viatge i acabar a Grècia.


dijous, 26 de gener de 2017

Rostres de la Mediterrània

L’Escola Pia Nostra Senyora s’ha vinculat a la campanya Casa Nostra Casa Vostra, dins del projecte Mare Mortum, amb la realització de tallers i d’una exposició, “Rostres de la Mediterrània”, que s’inaugura aquest divendres. En ella han col·laborat alumnes d’ESO i de Batxillerat.
Rostres de la Mediterrània vol significar la diferència i la unitat. La diferència de cares que conformen territoris diversos banyats per unes mateixes aigües, el mediterrani. Una diversitat que enriqueix cultures i formes d’entendre la vida que hem compartit i que ens venen de molt enllà. Som mediterranis, més enllà de ser catalans, libis, grecs, siris, italians o egipcis. Ens uneix una cultura, la mediterrània, i ens separen unes fronteres que no tenen cabuda a la mar. Una mar per la que arriben fugint de guerres, d’abusos, de precarietats, de manca de prosperitat, famílies, infants i joves, cercant un futur millor. Rostres de la Mediterrània és un cant, un poema a la diferència dels pobles, sota una mateixa cultura. Per això aquesta exposició estarà acompanyada d’una activitat poètica i d’una performance final que ens parlaran dels migrats i dels refugiats, dels seus sentiments i de les seves il·lusions. Rostres de la Mediterrània és un cant a l’esperança de fer, entre tots, un món millor.

dimecres, 25 de gener de 2017

Caniques, entre la pluja i el fred

Fa molt de fred i plou tot el dia. Aquest cel tan gris, aquesta pluja, tantes persones que no tenen ni unes botes, que van en xancletes sense mitjons... avui tot em provoca una sensació de desconsol.

Ahir dimarts vam visitar un nou camp, Kara Tepe, que significa turó negre en turc. A Grècia la majoria dels camps están militarizats però aquest es va organitzar per les autoritats de l'illa davant l'arribada massiva de refugiats. Ni la Unió Europea ni el mateix govern de Grècia estaven reaccionant davant la complicada situació que vivien. Així que els illencs es van posar en acció i així va néixer el 'Hospitality Centre of Kara Tepe'. Els refugiats que hi viuen poden entrar i sortir sempre que vulguin, però l'accés a visitants està molt restringit i només s'hi pot accedir amb el permís del director del camp. 

Vam anar a portar una vintena d'estenedors i aquest fet, més la insistència d'algú que hi col.labora habitualment, ens va permetre entrar i fer una petita visita acompanyats per un treballador. Vam haver de registrar-nos i ens van fer la prohibició explícita de fer fotos fora de les zones comunes. En aquest camp hi viuen majoritàriament famílies, no hi ha nens o nenes sols ni homes solters. 


La zona d'habitatge està formada per mòduls prefabricats on hi ha quatre llits i calefacció d'energia solar. Els banys i dutxes són compartits. Cada dia es reparteix esmorzar, dinar i sopar casa per casa perquè creuen que fer-los fer fila per recollir el menjar és una manca de respecte. Hi ha activitats per a nens, amb una petita escola inclosa. Vaig parlar amb les persones que porten els temes educatius al camp. Són dues dones gregues. D'entrada, van ser  distants però després força amables. Seria complicat fer aquí d'educador voluntari. El govern grec ho complica, calen molts permisos... Les mestres també m'han dit que hi ha camps que necessiten més ajuda, altres illes que no tenen el focus internacional. Al camp criden l'atenció dos espais separats: un per homes joves i un per dones, on es poden trobar, xerrar i fins i tot veure la televisió només amb persones del mateix sexe. Suposo que això es fa per respectar les seves tradicions o cultura d'origen.També hi ha una petita escola de música on una voluntària ensenya a tocar el violí als petits del camp. Hi ha moltes nacionalitats diferents i els intenten ajudar a conviure, organitzant festes amb música oriental. 

La normativa per accedir a Kara Tepe és estricta per a tothom, però molt especialment per aquelles persones que s'identifiquen com a periodistes; dues companyes basques volien parlar amb algun refugiat i se'ls ha prohibit totalment dins del camp. A més, els han recomanat que si parlaven fora no els donessin falses esperances.

La raó de les autoritats? Els mateixos refugiats estan farts de parlar amb la premsa i es poden posar en perill segons qui siguin i on es publiqui l'entrevista. Aquesta és la versió oficial. Però aqui corren d'altres com per exemple que no interessa que se sàpiga què passa realment dins dels camps i com es gestionen les ajudes que reben... No sabria dir quina és més certa. Fins i tot diuen que malgrat que Kara Tepe està considerat un camp de pas pels refugiats, hi ha molts interessos creuats i que potser algú vol que la gent no marxi... Ara, viuen 900 persones però tenen capacitat per a 1500.

Però enmig d'aquesta fredor, d'aquesta grisor, també hi ha color. Passejant pel camp vaig reviure la meva infància en un moment donat. Els nens i nenes adoren jugar a caniques. Quan la pluja donava treva, les zones comunes s'omplien de vida amb aquesta petita joguina amb la que tots hem jugat, aquí, a Barcelona o a Mexicali. Les caniques a casa nostra van i venen. Pots arribar a un altre pais, no parlar l'idioma i jugar a caniques. Enmig d'aquest no res, tan lluny de la meva realitat, vaig trobar un nexe d'unió, un punt al que agafar-me. Coses petites, coses significatives.


dimarts, 24 de gener de 2017

A l’escola de Pipka

El petit camp de Refugiats de Pipka es troba a les afores de Mitelene i té capacitar per acollir un màxim de 100 persones. Després d'arribar a l’illa, tots els refugiats són enviats al camps de Moría on poden quedar-se o ser enviats a d altres camps. Pipka és un camp aparentment tranquil, gestionat per voluntaris grecs, està situat en el que era una zona de lleure i pícnic, plena de pins i a pocs metres del mar Egeu. Passejant pel camps pots sentir parlar àrab, farsi i urdú i també anglès, que s’ha convertit en la llengua franca que fins i tot els més petits s’esforcen per utilitzar. Pipka disposa d'algunes edificacions preexistents que fan que els refugiats tinguin accés a serveis bàsics d'higiene i cuina decents. També les tendes de campanya són de bona qualitat i fins i tot hi ha algunes cabanyes de fusta. La petita aula de l'escola es troba dins d un barracot prefabricat i entre voluntaris de diferents països han aconseguit donar-li un aire acollidor i amable, amb estores, colors i materials i llibres diversos que els han fet arribar.
Cada matí funciona com a escola bressol, i a la tarda com aula de reforç i de joc dels alumnes més grans que ara ja van a escoles gregues pel matí (després de una dura polèmica, ja que varies famílies de l’illa es van negar a que els nens i nenes refugiats s incorporessin a les aules del seus fills...). He fet els primers contactes per mirar d'establir una possible col·laboració que ajudi a millorar aquesta oferta educativa bàsica.
Avui hem jugat amb plastilina, hem dibuixat, hem descobert el joc del billar en versió mini i hem plantat patates.... La Sajida, l’Adam, la Fátima, en Maní han pogut ser nens durant una estona, jugant, barallant-se i rient....tenen una molt bona professora. La Imelda, una mestra jubilada irlandesa amb aspecte d’àvia entranyable, que sap exactament com fer-los aprendre i sentir bé.

diumenge, 22 de gener de 2017

Un cementiri d'històries que s'enfonsen

Si ahir em semblava intens... avui ja no sé com definir-ho! A quarts de vuit, la policia ha contactat amb nosaltres: ha arribat una barca. Els guardacostes l'han interceptada però no tenien mantes per donar a la gent, que arribava gelada i xopa. Les persones de la barca eren totes subsaharianes! Imagineu el camí que han fet? No vull pensar la volta, els perills que han hagut de passar per arribar aquí des dels seus països. Els hem donat roba i la policia se'ls ha emportat al camp de Moria, on per dir-ho d'alguna manera, 'els classifiquen'. Han passat de la fredor del mar congelat a la fredor dels furgons policials. És increible pensar que això pugui estar passant aquí i ara.

Des d'allà hem anat al punt més al nord de l'illa, el que queda més a prop de l'altra costa, i on arriben més barques. Avui hi havia reunió de quatre dels grups que treballen a en aquesta costa: 'els rescatadors' es troben periòdicament per compartir experiències, animar-se i acompanyar-se. Es necessita realment! Fan una tasca increible i a més, ara, les temperatures tampoc acompanyen.

Des d'allà, ens hem anat a Molyvos, un poblet a prop del qual hi ha el que s'anomena cementiri de 'xalecos' salvavides. Els meus companys diuen que no ho dramatitzi, que no l'anomeni cementiri... però és tan tètric! Allà s'acumulen muntanyes i muntanyes de salvavides que no salven, barrejats amb sabatilles, jaquetes... Impressiona molt perquè darrera de cadascun hi ha una persona, una vida, un drama...una guerra i un munt de desgràcies que creuen deixar enrera. Però no sé què pensar després de conèixer com viuen als camps, la rebuda que tenen a Europa si els atura la policia grega al mar... Si els reben els equips de salvament o els rescatadors, la primera rebuda és més acollidora: com a mínim, els esperen un somriure i una abraçada. Avui, davant de tots aquets mil·lers d'armilles em pregunto que està passant, què ens està passant. Tens les xifres al cap, diuen que entre 360.000 i 380.000 persones van intentar arribar a les costes gregues l'any passat. Avui, veient-los, crec que descobreixo les cares d'aquestes persones.





dissabte, 21 de gener de 2017

Pikpa, un petit camp de refugiats



"Tots junts". Aquesta és la pintada que rep els refugiats al camp de Pikpa, una mica d'esperança per a tots ells i per als voluntaris, que fan aquí una gran tasca.  El meu primer dissabte a Lesbos ha començat a les 4 de la matinada, fent guàrdia amb els meus companys de Proem-Aid. Ens havien avisat que havia sortit una barca des de la costa turca: l'hem estat esperant amunt i avall, per la costa coordinats amb altres voluntaris i equips, però no ha arribat. Potser ha estat interceptada... 
A les 8, els meus companys s'anaven a fer pràctiques de salvament, com cada dia. Han d'estar preparats! M'han convidat perquè veiés de primera mà quina és la seva feina i conegués la sensació d'estar en una barca i la inestabilitat, en aquest pas que hi ha entre Turquia i Grècia. Hem parlat de la por, la incertesa i el fred que han de sentir en mig d'aquesta immensitat i de nit.
Per la tarda, hem anat al camp de Pikpa. Ja us parlava d'ell ahir: des del principi em va interessar. Des de Barcelona ja n'havia sentit a parlar! Aquí acullen les persones en situació més vulnerable perquè durant la travessa han perdut part de la família i potser encara els esperen encara que el mar se'ls hagi empassat, persones amb alguna dificultat física o psíquica... És petitet i el porten voluntaris grecs amb ajuda de voluntaris internacionals. Hi ha un barracó que utilitzen com a escola pels nens i nenes que hi arriben. La porta una mestra jubilada irlandesa. He estat parlant amb ella per veure què fan i com ho fan i les possibiltiats de venir a col·laborar amb ells. M'han atès molt bé i volien saber en què consisteix la nostra tasca diària, el nostre projecte... Segurament dilluns i dimarts treballaré amb ells per conèixer de primera mà la feina i les dificultats que enfronten. Potser trobem espais de col·laboració!

divendres, 20 de gener de 2017

Nit de guàrdia a Lesbos

No porto ni 24 hores i ja és súper intens. Ahir vaig arribar després d’un dia llarguíssim, des d’Atenes a Lesbos. Em van rebre un grup de bombers de Sevilla membres de Proem-aid, gràcies al Milton de Amb les Teves Mans. Em van acollir com una més, a casa seva. Però no només això! M’han incorporat a la seva rutina. Ahir, després de sopar, em van proposar anar a fer la guàrdia amb ells. Fan dos torns, de 12 a 4 i de 4 a 8, i tenen un campament amb d’altres persones. Allà passen les nits, atents per si arriba alguna barca amb refugiats. A l’estiu, en aquestes costes, es concentraven fins a 100 voluntaris esperant! Estem a prop de Mitelene, la capital de Lesbos, i a 16 kilòmetres de Turquia. Ahir nit feia fred, la mar estava tranquil.la i hi havia lluna però no va arribar cap barca. Aquest matí, hem anat a fer gestions per temes burocràtics. Els companys bombers m’han inscrit com a traductora de la seva institució al lloc que aquí coneixen com a Ministeri i on es porta la burocràcia. Hem fet una breu visita a un petit camp de refugiats, on arriben els més vulnerables. Ha sigut rapidíssima però segurament serà dels que mes coneixeré! Ja us faré arribar imatges i detalls. Tinc la sensació de portar molt temps… i no el porto! Des de l’avió, es veia només una illa com qualsevol altra, com una de les balears. Tot i que sabies que en aterrar, la realitat, el que et trobes, és molt diferent a la d'Atenes, Mallorca o Barcelona.

Anem a Grècia

Fa tot just un any, davant la greu situació dels refugiats a les portes d’Europa, vam demanar el suport de tota la nostra comunitat per acollir-los. La situació, lluny de millorar, ha empitjorat tant en l’arribada com en l’acolliment d’aquestes persones. Des de l’Escola Pia s’han donat passos, com fer-nos càrrec de la Fundació Benallar per treballar en la necessitat de pisos d’acollida, però ara volem anar més enllà. Hem estat en contacte amb diverses entitats que treballen en els camps de refugiats de Grècia per tal de poder proposar, als nostres mestres i educadors, la possibilitat de traslladar-se durant uns mesos a aquell país per col·laborar amb els refugiats. La institució té la intenció d'articular una proposta de voluntariat de llarga durada per a educadors i educadores sobre territori, tant a Grècia com a Mexicali.
Per coordinar l'enviament a Grècia, la Sara Camps, membre de l'Equip de Govern, s'ha traslladat aquest dijous a aquell país per contactar amb les entitats presents als camps de refugiats. Durant tres setmanes visitarà, entre d’altres indrets, l’illa de Lesbos i els camps del nord de Grècia. En aquest blog podreu seguir la seva feina.

El per què d'aquest blog

L'Escola Pia de Catalunya fa temps que ha pres una opció decidida per ser present en el sector social. La nostra missió, visió i valors ens porten a realitzar accions centrades en millorar la situació de la població en més risc d’exclusió. Aquestes accions cerquen que tota persona, sigui on sigui, pugui exercir la plena ciutadania i que, especialment els infants i joves en risc d'exclusió, pugui fer efectius els seus drets. Aquesta feina, en la qual tota la institució està fortament vinculada, necessita de la participació de tots els seus membres per tal que aquests esdevinguin protagonistes de la seva pròpia vida, i siguin actius en el canvi social. Aquest blog vol ser l’altaveu de totes les iniciatives d’Acció Social que endeguem des de l’activitat institucional i les nostres fundacions, però també una eina de relació i de comunicació amb tota la societat per oferir i per rebre informació. Benvinguts.