dijous, 16 de febrer de 2017

Refugiats: "Esperar i desesperar"

La Sara Camps, mestra de l’Escola Pia de Sitges i responsable de Pastoral, Lleure i Voluntariat de l’Escola Pia de Catalunya, ha passat tres setmanes als camps de refugiats de Grècia. Hi anava amb un propòsit: fer contactes per poder establir ponts que ens portin als educadors a treballar voluntàriament en projectes en aquell racó d’Europa. Torna amb la feina feta i una motxilla plena de noms propis amb accent sirià, paquistanès o afganès. Sara, què és per a tu un refugiat ara, que tornes de passar dues setmanes als camps de Grècia? Una persona que ha hagut de deixar casa seva, quan preferia quedar-s’hi, i ho ha fet amb l’esperança de donar una vida millor als néts, fills… i ara es troba instal·lat en la desesperança. La seva vida s’ha convertit en esperar. Quina contradicció! Esperar i desesperar. Quin futur li queda? No té res propi. Fins i tot han perdut el control sobre la seva vida: algú decidirà què ets i on. Aquesta paraula, refugiat, deu estar formada de molts noms propis per a tu… Ja no són estadístiques, no són cues a la frontera. Són persones concretes.
Ens en comparteixes algunes? La Sahida, té dos anys, és de l’Afganistan i ens vam passar una tarda fent xurros de plastilina. I vaig pensar que en aquell moment, en aquella hora, a qualsevol guarderia del món hi havia un nen fent el mateix. El Johannes, eritreu, fa classes d’art a un centre comunitari. Fa dos anys que espera saber què. Vam estar durant una estona parlant de pintura, com si estiguéssim en una galeria en una ciutat normal! La Vicky, una voluntària grega, que em va acompanyar i fer de guia per la zona de Veria. Com que era el seu aniversari, em va convidar a casa seva per celebrar-ho. El Sam, de pares sirians però nascut als Estats Units, coordina els camps per una ONG suïssa. El seu afecte, la seva preocupació, la relació oberta amb els refugiats… La Fàtima, una refugiada kurda que sí o sí va voler compartir amb mi el seu dinar. Se’m va trencar el cor quan em va dir… Ens veurem demà? L’Abu John, un refugiat kurd que era la persona de referència de la seva comunitat. Em va dir que ell seria l’últim a deixar el camp, quan tots estiguessin ja a pisos. La Nora, una alemanya molt compromesa que porta més d’un any vivint a Lesbos i coordina la vigilància nocturna al sud. Patrulla en una furgoneta per tota la costa amb termos de te calent i mantes tèrmiques per si arriba alguna barca. És molt vehement i a tots els qui arribem ens fa una xerrada molt pràctica de què fer si veiem arribar una barca amb refugiats. L’Onio, un bomber sevillà, fundador de PROEM-AID, em va obrir les portes de casa seva, em va portar aquí i allà com a membre del seu equip de rescat i em va explicar moltes històries i moments compartits amb refugiats arribats a la costa.
Com descriuries la situació que has vist? Primer, dir-te que és molt diferent el que es viu al continent que el que es viu a Lesbos, el punt 0, el d’acolliment. Ningú està preparat per veure el que hi ha a Lesbos. És la desesperació absoluta. Persones que porten anys de camí, que han patit a Turquia l’inimaginable… somiant en Europa! I aquí, a l’illa, es troben amb la realitat. Trepitgen el nostre continent i creuen que d’aquí a poc se n’aniran a Suècia o Alemanya. I no és així.. Se senten detinguts, els fiquen a furgons policials, els rep l’exèrcit, els escridassen, viuen en aglomeració, en molt males condicions… Tots et demanen que no deixis d’explicar-ho, que s’ha de saber! Podria ser qualsevol de nosaltres el qui visqués aquest horror, però són ells. A les mirades no hi ha esperança: potser els tornaran a Turquia o al seu país d’origen. Al continent, els camps de refugiats estan actualment en procés d’evacuació perquè, literalment, la gent s’està morint de fred. Però aquí potser tenen un punt d’esperança: han passat per l’illa, l’infern, i ara veuen més a prop el seu destí, aconseguir l’asil. Ningú està bé però hi ha graus. Lesbos és el 0 i a partir d’aquí, hi ha l’1 o el 2 o… s’humanitza la seva situació una mica, al continent no els tracten com a bestiar. Una cosa és el que veus i una altra el que sents… Això no pot estar passant! Això és el primer que vaig pensar. Europa, 2017 i la gent morint-se de fred i posant la seva vida en risc creuant el mar. Incredulitat que dóna pas a la ràbia contra els polítics, les grans institucions. I al final, un pòsit d’impotència i tristesa: això no té aturada. És només el principi d’un gran drama. I ells, els actors d’aquesta pel·lícula de terror, quins sentiments han compartit amb tu? Quan arriben i s’adonen de com els tracta Europa, el seu paradís… se senten estafats, enfadats, amb ràbia. I després, alguns cauen en la depressió i deixen de sortir de les tendes. Dones i homes grans que s’abandonen: tristesa, cansament… Ja han vist tot el que havien de veure! En canvi, trobes joves que encara conserven un motiu d’esperança. Tenen força, han arribat fins aquí, s’han escapat. I tots, tots, mostren un agraïment colossal cap als voluntaris. Quin paper juguen aquests voluntaris? Ha estat un fenomen! Si no fos per molts d’ells, que fan petites coses però molt importants… Persones anònimes, que vénen des d’àmbits i edats molt diferents, han organitzat allò que dóna vida als refugiats. Per què n’hi ha tants? Perquè està passant a Europa, constantment surt als mitjans i està a tres hores de vol…
El teu viatge formava part d’un projecte. Un pas per veure què i com hi podem col·laborar els professionals de l’Escola Pia. Sí. I el fet d’anar-hi, de ser allà, ha facilitat contactes. Hem pogut avançar en aquest projecte que aquí s’estancava. La realitat és molt canviant: és important conèixer la gent que allà ens pot fer de pont! He vist oportunitats de voluntariat als centres comunitaris on persones i petites ONG ofereixen formació per a nens i adults, música, extraescolars… Treballar en un camp és difícil. Ho porta el Govern grec i exigeix molts permisos i paperam! El tema educatiu està molt embolicat: hi ha nens que van a l’escola grega –allà és obligatòria l’escolarització si tens menys de 15 anys- i d’altres, per raons d’espai, no hi poden anar. Llavors depenen dels centres comunitaris o dels voluntaris o professionals del Govern als camps. Hi ha nens que han nascut en trajecte i per tant no han estat mai escolaritzats: amb ells es treballa també la concentració, els hàbits. L’educació no formal ens ofereix moltes possibilitats i demanen educadors amb projectes artístics, musicals… no sols per fer classes de matemàtiques o llengua. Què has deixat allà i que te n’has emportat? M’emporto una vinculació amb els refugiats, sense importar els seus noms, que ja no puc trencar. Històries, mirades, somriures, un te, un dinar en què de diverses famílies en vam crear una de sola… i l’angoixa. Hem compartit coses importants. Què he deixat? M’agradaria pensar que esperança, però el que sí, segur, és el compromís que ho explicaria i que hi tornaria.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada